Abducció

...

El poder de les paraules

If you want a lover I'll do anything you ask me to and if you want another kind of love I'll wear a mask for you

Adoro aquesta cançó des del primer cop que la vaig sentir. Adoro la veu que diu aquestes paraules com adoro les paraules que diu aquesta veu. Digueu-me noies... a quina de vosaltres no li agradaria sentir-les a cau d'orella... encara que fos per fer-vos felices durant uns instants? Les paraules... les paraules escrites, les paraules escoltades, les paraules sentides sobre la pell curen les ferides més sagnants i dibuixen somriures estúpids a les cares de qui les volen creure. Per art de màgia, un cop dites existeixen, hi són, es converteixen en record per poder-les reciclar eternament, per copiar-les sobre paper per fer-les durar més.

Diguem-les, diguem-nos-les. Necessito sentir-les.

Where The Wild Roses Grow

As I kissed her goodbye, I said, 'All beauty must die'
And lent down and planted a rose between her teeth.

L'embriaguesa del dolor és un plaer cruel i destructiu que la Maria no hauria volgut conèixer mai. Però fa molts, molts anys se li va aparèixer entre les boires d'una nit d'hivern i la reconeix als primers símptomes. Com amb l'embriaguesa de l'alcohol, sent espantada com li comença a pujar lentament però sense control i com creix, creix, creix fins que l'omple del tot, des de la punta dels dits fins a les arrels dels cabells. I no sap si plorar tantes llàgrimes com l'aigua que beu per no tenir ressaca les nits de massa alcohol o si suportar el nus que li oprimeix el coll, empassar saliva i seguir caminant cap a... no sap on.

À quoi ça sert l'amour?

"Mais oui ! Regarde-moi !
A chaque fois j'y crois
Et j'y croirai toujours
Ça sert à ça, l'amour !
Mais toi, t'es le dernier
Mais toi, t'es le premier !
Avant toi, y avait rien
Avec toi je suis bien !
C'est toi que je voulais
C'est toi qu'il me fallait !
Toi que j'aimerai toujours
Ça sert à ça, l'amour !"

I jo, avui, no puc afegir res més... Només que l'aire fa olor de roses i que estic contenta.

Als Balcans pels Balcan Beat Box

Si bé quan viatjo m'emporto un llibre que parla sobre allà on vaig i que quan en torno (de vegades també abans d'anar-hi) miro pel·lícules d'allà on he estat, la mà que llança el dard sobre el mapa per decidir el destí del viatge pot ser la música. La princeseta de les rastes i jo hem descobert els Balkan Beat Box després d'escoltar molt Goran Bregovic, Emir Kusturica ("Kusturitza", em va corregir un noi bosnià que vaig conèixer la setmana passada), Nigel Kennedy & the Kroke Band, Bratsch... Tant ella com jo som lleugerament obsessives, encara que no avorrim mai cap dels nostres músics de capçalera i que més aviat els anem fent lloc a casa per demanar-los, ara a uns ara als altres, que ens cantin i que ens facin ballar. Descobrir els BBB ha estat definitiu per decidir el proper viatge... Tot i que són d'Israel i que viuen a Brooklyn, la seva música, entre oriental, electrònica, gitana i circense ens ha enamorat fins al punt de voler conèixer els Balcans. Volarem, doncs, fins a Croàcia, travessarem Bòsnia, ens passegerem per Sèrbia i arribarem a Romania. Aquest matí els he imaginat per allà, en algun festival d'estiu, i he buscat la llista de les ciutats on estan actuant... i no m'ho podia creure... el 30 d'abril seran al Razzmatzz, a Barcelona!!

I clar, he comprat dues entrades, una per la princeseta i una per mi.

Roba al vent

S'aixeca el vent del matí, llisca silenciós sobre l'herba i tot d'una giravolta embolicant-se amb la roba estesa al mig del camp. Clap, clap!! Les estovalles eixutes piquen entre elles mentre el sol les enlluerna i les escalfa. Altre cop se'm desperten sensacions antigues desades i entreveig els fulls d'un llibre escolar de ciències naturals i el record d'haver intentat recordar quan observava la il·lustració de la lliçó sobre el vapor de l'aigua. Se'm filtren a la memòria notes de cançons rovellades per la ona curta, amb aires de molt mar enllà i de moda en aquells temps. Se m'apareix la caseta d'estiueg en un poble prop de la ciutat que se'm figurava un món del passat en el meu present : els gossos anaven lligats sota els carros que passaven sovint per la carretera, la bodega on anàvem a comprar el vi tenia una cortina de ferrets a l'entrada i unes botes enormes que desprenien una olor molt forta a vi i a fusta, els nens del poble anaven al "Colegio de Niños" i les nenes al "Colegio de Niñas" i a la plaça hi havia un tobogan enorme revestit de ceràmica blanca i blava. L'aire que s'hi respirava s'assemblava molt al de les dibuixos dels meus llibres de lectura. Encara ara, quan passo a la vora d'aquell poble constato que la llum hi és més clara, més brillant, i que el vent que hi bufa de llevant em refresca la ment sovint fatigada.

M'agrada el paisatge que la roba al vent pinta sobre el camp. M'agrada el seu soroll i la seva olor. M'agrada estendre-la, desestendre-la, plegar-la i sentir el tacte sec de les agulles de fusta entre els dits. Sobre tot, si fa vent.

Primera antologia de blogs en català

Em fa molta il·lusió saber que hi haurà un escrit signat per Violette Moulin en aquest llibre. Som 100 i els textos ja van aparèixer als blogs dels seus autors, però em reservo el moment de tenir el llibre a les mans, d'obrir-lo, d'olorar la tinta sobre el paper i de portar-lo amb mi fins que hagi descobert els 99 a qui acompanyo.

Gràcies!

Istanbul : hüzüm en blanc i negre

Pocs dies abans de marxar compleixo amb el meu ritual d’anar a la llibreria per triar el llibre que m’acompanyarà durant el viatge. Ha de tenir molt a veure amb el país i a poder ser, amb la ciutat on seré. Si el viatge és llarg, m’espero a començar el relat quan ja soc dins l’avió. Trobar-me volant cap a un món desconegut amb una novel·la que en parla profusament entre les mans és un moment d’absoluta felicitat. Com ens dèiem de petits a través dels walkie-talkies, “cambio y corto”. Si el viatge, en canvi, no dura massa dies, el començo tot seguit. En aquest segon cas, m’hi endinso amb lentitud, sense voler entendre massa els mapes dels carrers dels quals em parlen i sense esforçar-me en sentir les olors i els sorolls que em descriu l’autor. Penso que quan hi arribaré ja en tindré el record.
A la seva novel·la İstanbul: Hatıralar ve Şehir ("Istanbul: Ciutat i records"), Pamuk al·ludeix sovint a un sentiment que anomena “hüzüm” que la versió espanyola tradueix per “amargura” però que l’anglesa deixa en “malenconia” (a sort of collective melancholy affecting Istanbullus, languishing amid the landscape of a lost empire). Agraeixo molt haver pogut llegir les pàgines que parlen d'aquest sentiment abans d'arribar a Istanbul.

A l'inici, la ciutat em desconcerta profundament i reconec de seguida el “blanc i negre” al qual també es refereix Pamuk. Els blocs de pisos nous al costat de cases antigues, el record d'una ciutat esplendorosa a través de mansions abandonades a l'inevitable esfondrament, el color blanc grisós dels murs dels palaus, de les mesquites, dels edificis públics, el contrast que se'n deriva en pensar en els colors de la desapareguda Constantinoble... I la gent que vesteix amb la mateixa sordina. Blanc i negre i hüzüm, dues constants que en cap moment deixo de tenir presents. Ens fixem amb la pressa de la gent en tornar a casa al vespre pels carrers obscurs (de vegades tan obscurs que no s'hi veu absolutament res) amb una bossa de plàstic a la mà. Em demano què hi porten... Pamuk també parla d'aquesta pressa vespertina i de les bosses. I segueixo recordant la lectura quan en caure el dia s'acumulen les escombraries a les aceres dels carrers que envolten els basars, quan passo davant d'entrades de cases on llueix en un rètol el nom del propietari dels apartaments, quan contemplo les cases otomanes de fusta que no van cremar i on la gent viu entre llistons mig desclavats i finestres mal emmarcades, quan em fixo amb els pescadors sobre el pont de Gàlata i quan topo amb gats i gossos vagabunds rodant pels carrers on sempre hi haurà algú que els donarà menjar. A Istanbul la bellesa també es posa en la pobresa tenyint-la del color platejat dels núvols, del mar i dels murs.

Pas a pas començo a descobrir la grandesa d'una ciutat imperial enderrocada. Palaus magnífics envoltats de jardins ordenats, mansions antiquíssimes mig derruïdes, hotels elegants on sojornaren exquisits viatgers, mesquites precioses amb patis tranquils i silenciosos, carrers harmònics resseguint les muralles, estacions novel·lesques d'on ja no surt cap tren amb nom exòtic, edificis emblemàtics, el Bòsfor unint les dues parts de la ciutat amb el constant anar i venir dels vaixells on ofereixen te i sucs de fruites, pastisseries on la gent passa la tarda bevent te o cafè i menjant baklava i delícies quasi pecaminoses, establiments termals centenaris, franquícies de les marques de moda més occidental, dervixos giravoltant ignorant els turistes, la seguretat de les dones vestides amb chadors i la de les que porten piercings i texans ajustats, la profunda bellesa dels homes turcs que corren cap a la mesquita en sentir la crida a la oració o dels que se'ns queden mirant mentre somriuen seductorament...

Istanbul és això i és allò. Com també ho són les històries d'intrigues entre les concubines i els eunucs de l'harem de Topkapi, i les dels terribles crims de sultans o de barquers que van acabar llençant els cossos de les seves víctimes al Bòsfor. Com també ho és el venedor ambulant de castanyes semi-pelades, el de panotxes de blat de moro, el de paperines de musclos, el de çimits i brioixos...

Istanbul fascinant, Istanbul desconcertant.

Viatge a un país de contes i llegendes

Quasi no m'ho puc creure. Demà dissabte volaré cap a Orient. Cap a un país que pertany a dos continents. Cap a una ciutat europea... i també asiàtica. No puc parar d'imaginar mercats, sorolls, colors, banys, música, llum, cuines, danses, olors, pregàries, vels, dolços... No puc ni sabria dir res més.

A la tornada, sí. Ho prometo.

Sota els designis de la lluna nova

Jo vaig néixer una nit d'estiu sense lluna. Una nit en que la lluna nova transitava pel signe del Cranc. El cel estava harmònicament disposat per atorgar-me tres virtuts : seria la més maternal de les mares, la més devota de les esposes i la vigia de la meva llar. Però durant aquella nit, massa humida i calorosa, la lluna mostrava la seva cara obscura a la terra i va determinar que les meves virtuts quedarien neutralitzades per tres defectes del signe de la Cabra : també seria la més rígida de les mares, la més desconfiada de les esposes i la més independent de les dones. La meva emotivitat es vestiria amb cuirassa d'acer blanc i els meus ulls esporoguits mirarien el món a través de les ulleres de la desconfiança. A les tres de la matinada, una estranya dama anomenada Contradicció em va agafar de la mà per no deixar-me-la anar mai més.

M'han dit que, en aquests dies de lluna nova de març, les gallines ponedores fan malabars amb els seus ous, que els peixets de colors mosseguen les carpes dels estanys i que les cuques de llum no es volen casar.